La immobilitat forçada a causa d'un accident és el petit suport literari d'aquest conjunt de reflexions de Joan Barril. No és una narració, sinó moltes narracions de vides que s'acosten al protagonista per explicar-se. Aquesta obra, a cavall entre el lirisme més íntim i la vocació coral, reflexiona sobre el pas del temps i la consciència de la maduresa, un territori on els valors canvien, la pressa es modera i les petites coses agafen importància. Parada obligatòria no és un tractat sobre la condició masculina en l'ecuador de la vida. Tampoc és un llibre d'autoajuda ni un manual de bones maneres. Es tracta d'una concatenació de notes en la qual l'observació interior i la bellesa del text condueixen al lector cap a l'excitant territori que s'obre entre el pensament i l'emoció. En aquestes petites reflexions es demostra un cop més que la paraula ben escrita ens fa millors quan la llegim. I que sempre estem a temps de trencar l'incomprensible silenci que els homes, com a gènere, han anat mantenint uns amb altres sense poder sortir del desconcert d'una hegemonia social que està en les darreries.
